Vaig néixer el 14 juny de 1957 en Oujda, una ciutat del nord-est del Marroc. Sóc el resultat d’una meravellosa història d’amor entre un home republicà i ateu, i una dona catòlica i dretes. Van superar la Guerra Civil espanyola, una separació de més de tretze anys sense veure’s i diferències polítiques i de religió. No obstant això, les diferències van quedar a un costat i van prevaler els bons valors i l’amor.

El meu nom està compost per quatre noms Manuel Antonio Martí Salvador. Encara que mai m’han anomenat ni Manuel ni Antonio. El meu cercle familiar i d’amistats em coneixen tots per Manu. No obstant això, des que vaig arribar a Catalunya als 12 anys tothom em diu Manel.

Fins a aquesta edat la meva infància va transcórrer feliç. En aquella època, Oujda era una ciutat cosmopolita en la qual es trobaven persones de diferents nacionalitats i això la feia tremendament interessant. Quan vaig arribar a Espanya vaig sofrir el canvi cultural i els primers dos anys en Santa Coloma de Gramanet van ser durs per a la meva família i per a mi. Mai li estarem prou agraïts als meus cosins Andrés i María que ens acollissin en la seva casa però també botiga en aquella situació tan complicada per a nosaltres.

De l’any 1971 fins a 1978 van transcórrer entre estudis i treball que ho explicaré en altres apartats de la web. Arribats a aquest punt potser t’estàs preguntant què té la meva vida d’excepcional. T’explico la meva història: als 16 anys vaig començar a tenir problemes de visió nocturna. En aquest moment no sabia el que em passava i pel que sembla ningú podia donarme una resposta precisa que m’expliqués què m’estava passant.

Malgrat els problemes de vista que tenia vaig fer el servei militar i vaig continuar amb la meva vida, encara que cada vegada se’m feia més difícil poder veure amb claredat durant la nit. La mili va ser un dels moments més durs de la meva vida. En aquell moment vaig al·legar que la meva vista nocturna era deficient, però el recurs no va ser acceptat perquè encara la meva malaltia no estava diagnosticada. Ho vaig passar fatal un durant un any i tres mesos. Vaig arribar a fer 155 guàrdies de 24 hores amb les seves respectives nits fosques.

Als 26 anys per fi va arribar el diagnòstic que podia explicar-me el que m’estava passant: tenia retinosis pigmentària, una malaltia degenerativa que em portaria a perdre la vista per complet. La causa es devia al fet que els meus pares eren portadors d’aquesta malaltia, fet que no sol ser freqüent, però en aquest cas havia succeït i ens havia afectat tant el meu germà com a mi.

En 1981 vaig entrar a treballar a la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona. Van ser anys divertits, plens de molta feina i en els quals em vaig sentir molt abrigallat per la companyonia que existia en l’empresa. La malaltia anava avançant, fins que l’últim any la situació era insostenible. A més, en aquella època no existia la reorientació laboral en la pròpia empresa i em van derivar cap a la incapacitat absoluta.

En 1989, se’m va ajuntar la imminent ceguesa total, la incertesa sobre el futur de la meva vida i incomprensió del meu entorn cap a la malaltia. A més, vaig tenir una ruptura sentimental traumàtica amb la meva parella d’aquell moment amb la qual portava set anys. Avui dia encara no sé què va succeir. Vaig entrar en una forta depressió de la qual vaig poder sortir gràcies als meus companys de l’Escola Joan Amades en la qual estava estudiant ràdio.

A partir de llavors vaig iniciar una nova vida. Vaig treballar com a animador sociocultural, directiu d’ONG’s i creador d’associacions. Tots els recursos econòmics que he aconseguit han anat redirigits a les diferents obres socials en les quals he participat. Em sento satisfet amb el que he fet fins al moment i il·lusionat amb els projectes que estan per venir.

Espero en un futur poder escriure un llibre sobre la vida del meu pare, que em sembla interessant ja que va viure la preguerra i la Guerra Civil espanyola completa, sis anys de penúries en camps de concentració i vint-i-cinc anys de refugiat polític al Marroc. La major pena que tinc és que va morir molt jove als 64 anys i sis mesos abans que entrés el partit polític que ell sempre hagués volgut que governés que és el Partit Socialista.

També m’agradaria escriure un altre llibre sobre diferents circumstàncies de la meva vida per a explicar errors que he anat cometent. Vull que serveixi d’inspiració per a persones que es trobin en la mateixa situació que jo, perquè no hagin de sofrir tant i puguin trobar una bona qualitat de vida malgrat patir qualsevol tipus de discapacitat.